MIS POEMAS TRADUCIDOS AL CATALÁN, Por PERE BESSÓ I GONZÁLEZ

Es para mi un honor que Pere Bessó haya traducido al catalán mis poemas.

Pere Bessó, (València, 1951). Licenciado en Filología Moderna. Catedrático de Lengua y Literatura Españolas en el IB de Mislata. Publicó, inicialmente en castellano, una plaquette "Cenáculo de Sombras" (1972) y un poemario "Imágenes" (1976) perteneciente a una trilogía que el autor dejó inédita. Participó activamente en la movida generacional de la poesía de los 70: dirigió la revista de poesía "Múrice" i animó amb Carme Soto, Marc Granell y tantos otros las tertulias de "Almirante", "San Patricio", "Ascot", etc... Codirigió la colección de poesía "Lindes" con los profesores universitarios y poetas Ricardo Arias y Ricardo BelIveser, y "Fuentearnera" con el profesor, editor y poeta Amós Belinchón.
En catalán ha publicado por este orden: "Herbolari de silencis" (Miniatures de Lindes, 1978); "Mediterrània" ( Premi Pasqual Assins i Lerma, ed. Vila de Catarroja, 1979); "L'Alter Ego" (Ed. Fernando Torres, 1980); "Una Estança a Alessandria" (Premi Ausiàs March-Senyoriu de Beniarjó, 1982, Ed. El Cingle, 1983); "Prims Homenatges" (Iº Accèssit del "Vicent Andrés EstelIés", 1979. Ed. 3i4, 1984);"Les llimes de la Vosgiana" (Ed. de la Guerra, 1987); "Pagaràs els ous de cugul" (Premi Ausiàs March-Aj. de Gandia, 1987. Ed. 62, 1988); "La Terra Promesa" (Ed. Bromera, 1989); “Planetari” (Ed. La Forest d´Arana”, nº 25, València, 1992); “Iteràncies, interferències i grafitis (1993-1994)” (2on Premi II Certamen de Poesia “Vicent Andrés Estellés”, Burjassot 1995, Ed. Bromera, 1997); “Minimals” (Premi IX edició dels Premis de Literatura Breu, Vila de Mislata, ed. Ajuntament de Mislata, 1999); “Narcís de la memòria” [Premi Vicent Andrés Estellés XXIX Premis Octubre, 2000, ed. Eliseu Climent , col. Poesia 3i4, nº 104, 2000], Premi de la Critica de l’IIFV [Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana] (2000); “El pou de la set que no assacia” (Russafes Nº 1, Rialla Ed, 2005); “El Quadern de Malta” edición bilingüe castellano-catalán (Ed. Libros de Alejandría, Buenos Aires, 2006). En imprenta: “Només per a dones” (XII Premi Josep Maria Ribelles, Vila de Puçol, 2008)...Poemas y trabajos suyos han aparecido en diversas antologías, estudios y revistas especializadas. Ha traducido al castelIano y al catalán poemas de D.H. Lawrence, Rustebues G. Apollinaire, I. Bonnefoy, M. Dupastre, Michel Déguy, E. Pound, J. Donne, Ronsard, A. Lowell, G. Grass, Marta Zabaleta, Robert Gurney...Compagina la docencia con el trabajo político, la traducción y la creación literaria. Desde principios del 2005 está empeñado en la confección de una Muestra bilingüe de la poesía argentina de la segunda mitad del s.XX desde la perspectiva de género, lo que le ha permitido ir traduciendo algunas de las voces más representativas de ese país.Es responsable de las traducciones al catalán de la colección de plaquettes en edición bilingüe (Generación dos mil gente de Arte), que dirige Cristina Berbari, cuyos primeros cuatro títulos pertenecen a Cristina Villanueva, Lina Caffarello, Cristina Berbari y Rodolfo Alonso…
















POEMES DE FERNANDO SABIDO SÁNCHEZ TRADUÏTS AL CATALÀ PER PERE BESSÓ



UNA PASSIÓ INSÒLITA

No has de recordar ara
el passat que compartim
a destemps
has conegut un altre home
i em dius que et posseeix
una passió insòlita
que no et reconeixes

Escolta’m
no pots apagar el sol

A més és migdia





UNA PASIÓN INSÓLITA

No debes ahora recordar
el pasado que compartimos
a destiempo
has conocido a otro hombre
y me dices te posee
una pasión insólita
que no te reconoces

Escúchame
no puedes apagar el sol

Además es mediodía

------------------------------------------------------------------------------

VIOLÈNCIA MASCLISTA

El dia que cregueres
tindre les coses clares
enfrontant-te a la seua mirada
et trencà un braç
perquè saberes
a qui pertanyies
i desistires de pensar
per tu mateixa

Et menyspreà com a ésser humà
ridiculitzant la teua sensibilitat
però no li digueres ja hi ha prou

I per enèsima vegada
li has perdonat



VIOLENCIA MACHISTA

El día que creíste
tener las cosas claras
enfrentándote a su mirada
te rompió un brazo
para que supieras
a quién pertenecías
y desistieras de pensar
por ti misma

Te despreció como ser humano
ridiculizando tu sensibilidad
pero no le dijiste basta

Y por enésima vez
le has perdonado
__________________________________


AUTORRETRAT

Nu als camins
dorm damunt de la pols
i respire l’olor de la mort
enredrant-me en l’apegalosa geometria
de les teranyines

Espere el llampec
per a beure el semen dels arbres
i escape del temps
cap a enlloc
buscant en la meua brúixola la lluna

No trobe ciutats
davall de les aigües de un rierol que no dura
ni el color de les flors
només vocables compassius
amerats en vinagre



AUTORRETRATO

Desnudo en los caminos
duermo sobre el polvo
y respiro el olor de la muerte
enredándome en la pegajosa geometría
de las telarañas

Espero al relámpago
para beber el semen de los árboles
y escapo del tiempo
hacia ninguna parte
buscando en mi brújula a la luna

No encuentro ciudades
bajo las aguas de un arroyo que no dura
ni el color de las flores
sólo vocablos compasivos
empapados en vinagre
___________________________________________



PAISATGES



A poqueta nit
es perd estèril la bellesa
de tots els paisatges
perquè ningú no sap retindre-la
a les seues mans

Només la sensibilitat de certs ulls
fotografia amb sals de zinc en la memòria
els calius



PAISAJES



Al oscurecer
se pierde estérilmente la belleza
de todos los paisajes
porque nadie sabe retenerla
entre sus manos

Sólo la sensibilidad de ciertos ojos
fotografía con sales de cinc en la memoria
los rescoldos

_______________________________________________


INEXISTÈNCIA

Quan enfosquirà el meu jardí un núvol
d’ocells, no abandonaré esl meus quefers
provincians

Ningú no m’oferirà solidaritat en una tòrrida
vesprada d’agost i és possible i tot
que em plantege formalment la inexistència



INEXISTENCIA

Cuando ensombrezca mi jardín una nube
de pájaros, no abandonaré mis quehaceres
provincianos

Nadie me ofrecerá solidaridad en una tórrida
tarde de agosto y hasta es posible
que me plantee formalmente la inexistencia

MATERNITAT

Gràcies a la conservació de manuscrits datats
afirme que el pensament amenaçà amb escriure
la història
d’un amor que mai no vulgué nàixer

Feres ús de les ostres i el seu perfil d’arena
introduí la benvinguda al mar
Amb caragoles torne a amagar les meues oïdes
i en escoltar la teua veu t’exigesc respirar
en un cor de perles marines

Em sents?

Sense el permís del teu ranci llinatge
vens a dir-me en secret que m’estimes
i és prematur
perquè tu saps que un mateix moviment
et torna a la totalitat inacabada

Trenca l’alba
i en la maternitat mediterrània
ja no hi ha cap errada



MATERNIDAD



Gracias a la conservación de manuscritos fechados
afirmo que el pensamiento amenazó con escribir
la historia
de un amor que nunca quiso nacer

Hiciste uso de las ostras y su perfil de arena
introdujo la bienvenida al mar
Con caracolas vuelvo a ocultar mis oídos
y al escuchar tu voz te exijo respirar
en un coro de perlas marinas

¿Me oyes?

Sin el permiso de tu rancio linaje
vienes a decirme en secreto que me amas
y es prematuro
porque tú sabes que un mismo movimiento
te devuelve a la totalidad inacabada

Amanece
y en la maternidad mediterránea
no hay ya ninguna errata
______________________________________________

LA FRÀGIL PERMANÈNCIA DE L’ÍNTIM

Acosta’t i l’amor no desplegarà
la seua ombra per l’agònica memòria
dels nostres silencis, només són línies
discontínues en una terra fèrtil
Als amants ningú no pot vetar-los
el pas fins a les brases, ni a adelitar-se
amb l’ambre gemec de la troballa

No oblides que rastrejaran els solcs
buscant la fatiga, un lleu indici,
silogismes i partícules de pànic
Si no ens n’allunyem podrem salvar
la nuesa, lo metafísic,
tot es circumscriu al fet que admetem
la fràgil permanència de l’íntim



LA FRÁGIL PERMANENCIA DE LO ÍNTIMO



Acércate y el amor no desplegará
su sombra por la agónica memoria
de nuestros silencios, sólo son líneas
discontinuas en una tierra fértil
A los amantes nadie puede vetarles
el paso hasta las brasas, ni a deleitarse
con el ámbar gemido del hallazgo

No olvides que rastrearán los surcos
buscando la fatiga, un leve indicio,
silogismos y partículas de pánico
Si no nos alejamos podremos salvar
la desnudez, lo metafísico,
todo se circunscribe a que admitamos
la frágil permanencia de lo íntimo
_____________________________________________

LA LLIBERTAT

No plores quan els maleïts
Dansaran damunt de la tomba de la teua llibertat



Fes-los creure que el taüt està buit



LA LIBERTAD

No llores cuando los malditos
Dancen sobre la tumba de tu libertad

Hazles creer que el ataúd está vacío

_______________________________________________



EL CONEIXEMENT ENS INCITA AMB CLUCS D’ULL SENSUALS

Saviesa, llum que estén els seus llargs
cabells sobre els necis que colmen
els cenacles agonitzant al bell mig dels seus mateixos gemecs

Un llibre davant dels ulls resulta cegador,
t’empapa les nues neurones
sense despreniments,
vine agafa’l amb les teus mans de cristall
i escolta en silenci les veus dels segles
relatant històries

La irradiació és vital
per a percebre els conjurs de la gnosi


EL CONOCIMIENTO NOS INCITA
CON GUIÑOS SENSUALES



Sabiduría, luz que extiende sus largos
cabellos sobre los necios que colman
los cenáculos agonizando entre sus propios gemidos

Un libro ante los ojos resulta cegador,
te empapa las desnudas neuronas
sin desprendimientos,
ven tómalo entre tus manos de cristal
y escucha en silencio las voces de los siglos
relatando historias

La irradiación es vital
para percibir los conjuros de la gnosis
________________________________________________

L’ETERNITAT

Suspeses en la duració de Zeus,
enlluernadores estàtues entonen panegírics
als déus de l’Olimp
Erectes, amb els ulls saturats
de bellesa inacabada semblen espíries
que criden o xiuxiuegen en funció
d’un vent despiadat

Sobreix el temps i els excita
un ànsia d’immortalitat



LA ETERNIDAD

Suspendidas en la duración de Zeus,
deslumbrantes estatuas entonan panegíricos
a los dioses del Olimpo
Erectas, con los ojos saturados
de belleza inacabada semejan espíreas
que gritan o susurran en función
de un viento despiadado

Rebosa el tiempo y las excita
un ansia de inmortalidad

___________________________________________

NO PUC PROMETRE’T AMOR MENTRE EM DESSAGNE

Sobre la meua sexualitat plou en horitzontal,
és un error considerar-me incompatible
amb un cos malbaratat en què l’ànima
es manté incòlume
En l’exterior la nit és bonica,
tanmateix, encara goteja la sang
de ferides que m’ocasionà la mossegada
de la serp

No puc prometre’t amor mentre
em dessagne, l’amor heterosexual
que abelleixes d’un ésser la natura del qual
és imprecisa
Miraràs de entendre’m i florejaran
les mentides, entretant puc
ensenyar-te algunes fotografies antigues
que no m’incriminen

Tal volta no siga del tot il·lícit mostrar
les aparences i retornar al pròleg
No confíes massa a poder revelar
els enigmes, encara ets molt jove per a
trobar respostes a un comportament
que la societat jutjaria execrable



NO PUEDO PROMETERTE AMOR MIENTRAS
ME DESANGRO

Sobre mi sexualidad llueve en horizontal,
es un error considerarme incompatible
con un cuerpo malgastado en el que el alma
se mantiene incólume
En el exterior la noche es hermosa,
sin embargo, aún gotea la sangre
de heridas que me ocasionó la mordedura
de la serpiente


No puedo prometerte amor mientras
me desangro, el amor heterosexual
que apeteces de un ser cuya naturaleza
es imprecisa
Intentarás entenderme y aflorarán
las mentiras, entretanto, puedo
enseñarte algunas fotografías antiguas
que no me incriminan

Quizá no sea del todo ilícito mostrar
las apariencias y regresar al prólogo
No confíes demasiado en poder revelar
los enigmas, aún eres muy joven para
encontrar respuestas a un comportamiento
que la sociedad juzgaría execrable



VERTIGEN


Els darrers pètals
de l’amor
jauen davall de l’elipsi
del teu cos

Encara somies?

Ones de sang
trenquen damunt de la pell freda
rompent-la

I el meu cor emmudeix
en acabant del vertigen.


VÉRTIGO


Los últimos pétalos
del amor
yacen bajo la elipsis
de tu cuerpo

¿Aún sueñas?

Olas de sangre
rompen sobre la piel fría
quebrantándola

Y mi corazón enmudece
tras el vértigo



EL RESIGNAT

Creu en les petites realitats quotidianes
i en què la Història es gestà saturant cementeris
vacil·lant declamador de lletanies
conversador circumspecte amb suaus trets
de nostàlgic

Prejutja la dona actual de metafísica
misogin en la urgència d’aïllats xipolleigs
amant de sí mateix
impenitent bevedor en les litúrgies
satisfet de jugar amb trampa al solitari

Evoca la soledat com estendart
ni a sí mateix no diu allò que pensa
fent responsable el destí dels seus actes
la seua secreta vocació és creuar carrers buits
i pujar les escales ignorant els escalons

Res no es pregunta quan la multitud
allarga sine die la seua letargia
imperturbable en la còmplice solidaritat
del resignat






EL RESIGNADO


Cree en las pequeñas realidades cotidianas
y en que la Historia se gestó saturando cementerios
vacilante declamador de letanías
conversador circunspecto con suaves rasgos
de nostálgico

Prejuzga a la mujer actual de metafísica
misógino en la premura de aislados escarceos
amante de sí mismo
impenitente bebedor en las liturgias
satisfecho de jugar con trampa al solitario

Evoca la soledad como estandarte
no dice lo que piensa ni a sí mismo
haciendo responsable al destino de sus actos
su secreta vocación es cruzar calles vacías
y subir las escaleras ignorando los peldaños

Nada se pregunta cuando la muchedumbre
alarga sine die su letargo
imperturbable en la cómplice solidaridad
del resignado





______________________________________


Mi abrazo,
Pere Bessó